Vivo en el futuro...

Estic en plena lectura del llibre "Vivo en el futuro.. y esto es lo que veo" i m'agradaria comentar una idea molt concreta que expressa l'autor quan reflexiona sobre la plasticitat del cervell. Més que res, posa molt d'èmfasi a la gran capacitat d'adaptació del cervell. Realment, estic d'acord en què l'ésser humà té una habilitat impressionant per adaptar-se, tant a les noves tecnologies com als propis canvis de la vida. No obstant això, no estic d'acord quan parla del llenguatge i insinua que qualsevol persona, a qualsevol edat, pot ser capaç d'aprendre un idioma, potser no amb tanta facilitat ni d'una manera tan eficaç, però que pot arribar-ho a fer. Sí que afirma que hi ha edats més bones que d'altres, però dóna una imatge molt positiva de l'aprenentatge en els adults.

La meva reflexió té relació sobretot en la vessant del llenguatge. En els casos anomenats "Nens Salvatges" (infants que durant els primers anys de la seva vida no tenen contacte amb éssers humans), s'ha vist que no han pogut acabar d'aprendre a parlar correctament. Poden dir alguns mots, es comuniquen, però no estructuren les frases ni són capaços d'expressar-se oralment com un nen que s'ha desenvolupat en un ambient normal. Aquest fet posa en evidència que, malgrat l'ésser humà té una capacitat inimaginable, una plasticitat cerebral impressionant i una gran habilitat per adaptar-se, si no es té una base hi ha coses que no es poden aprendre.

Simplement això, quan estava llegint el capítol em va venir aquesta idea al cap i he pensat de compartir-la.

Com que és un tema interessant, si voleu saber més sobre els "Nens Salvatges" aquí en teniu alguns enllaços:

http://es.wikipedia.org/wiki/Ni%C3%B1o_salvaje

http://es.wikipedia.org/wiki/Genie

Jordi Adell

El dilluns passat vam assistir a una videoconferència, concretament la vam realitzar amb en Jordi Adell. Ja sabíem una mica què havia fer i quina era la seva feina perquè havíem llegit una entrevista prèviament. Malgrat això, em va sorprendre la seguretat amb què parlava de les seves idees i el vaig notar molt proper, va aconseguir arribar-nos amb molta facilitat.

Podríem escriure blogs sencers parlant de tots els temes que va tractar i de les idees que ens va voler transmetre. No obstant això, em centraré em una d'elles, potser una de les que més em va sorprendre precisament perquè jo l'havia viscut amb primera persona. Ens va comentar que molt mestres i professors basen la seva docència en llegir teories en els llibres de text i anar fent els exercicis que proposen. En el meu cas, vaig rebre durant tota la meva educació obligatòria aquest tipus de pedagogia. Em va sobtar que digués que hi havia una altra manera de fer les coses. Sembla una tonteria, fins i tot, sembla lògic, però després d'haver fet el meu desenvolupament a nivell escolar bastat totalment en llibres de text i classes magistrals, portava tan integrat que així és com funciona l'aprenentatge que no m'havia plantejat que hi havia alternatives. Vaig trobar interessantíssima la seva proposta de preparar activitats didàctiques dirigides on són els propis alumnes que aprenen pel seu compte. Buscant, això sí, que siguin exercicis amb sentit, aspectes reals, que puguin interessar als nens i nenes.

Aquesta idea va ser la que més em va quedar, la que més em va motivar en el meu futur professional. Em van començar a venir al cap nombroses possibles activitats per realitzar amb els infants i em van venir moltes ganes de poder-los portar a terme.

Evidentment, en Jordi també va parlar de les noves tecnologies i el seu ús a l'aula. Però, en aquest sentit, tot just m'estic formant la meva pròpia opinió, encara no acabo de veure clar com m'agradaria que fossin les TIC a l'escola ni què considero necessari, ètic i què no. Així doncs, de moment, no comentaré res sobre aquest tema. Potser més endavant ho tindré més clar, però ara per ara, no.

No obstant això, s'ha de dir que va ser una horeta i mitja molt interessant i que vam quedar totalment absolts en el que ens anava explicant. A part de transmetre idees innovadores, sap com ho ha de fer per arribar als altres i això es va notar. Vam quedar tots callats, sense paraules.

Mistery vs History

Continuant a la meva línia d'entrades sobre sèries de televisió, m'agradaria comentar un aspecte mostrat en el capítol 6 de la 7a temporada de "Como conocí a vuestra madre". En aquest episodi es fa una paròdia sobre l'ús de les noves tecnologies, com això ha canviat la vida de les persones i les relacions que tenen entre elles.

Només per donar un exemple, el capítol comença amb aquesta frase:

"A la tardor del 2011, la tecnologia havia tret a la vida gran part de la intriga. A Internet hi havia molta informació de tots nosaltres. Res era ja un misteri." Mentre se senten aquestes paraules en una veu en off, van sortint persones caminant pel carrer i es congela la imatge just quan són davant de la càmera, tot configurant-se "virtualment" un perfil de facebook al seu davant. D'aquesta manera, volen evidenciar que, a hores d'ara, si vols saber alguna cosa de qualsevol persona només has de buscar-la per Internet i obtindràs totes les dades que vulguis.

Vaig trobar-ho molt interessant, ja que realment sempre he pensat que el gran problema de les xarxes socials és aquest, la poca intimitat que tens. És com si la barrera entre la teva vida personal i la pública s'estigués fent tan i tan fina que no saps on acabar una i on comença l'altra. De fet, és potser el tema que més em preocupa de l'evolució tecnològica que estem vivint. Sempre sóc molt curosa als meus perfils internautes i intento mantenir la màxima privacitat i publicar el mínim sobre mi. Ara, això sí, sóc la primera d'entretenir-me a xafardejar sobre els altres.

L'altre aspecte que també tracten al capítol és el deteriorament de la comunicació en trobades familiars o amb els amics per culpa dels mòbils i l'ús de l'Internet en aquest dispositiu. En el capítol es veu una imatge de temps passat en què la colla d'amics estan discutint apassionadament sobre quin és el menjar més popular. En la següent seqüència, es troben cadascú amb el seu telèfon, sense pràcticament parlar i una d'elles diu: "Us recordeu quan discutíem sobre quin era el menjar més popular? Doncs és el pa." I tots fan un gest assentiu sense fer-ne massa cas.

Veritablement, aquestes coses passen. Només has de mirar al teu voltant un dia que surtis a fer el cafè o a un restaurant i veuràs com molts grups d'amics o família estan cadascú amb el seu mòbil, sense pràcticament parlar. Trobo que és molt trist, que potser han millorat molts sistemes de comunicació, però el de cara a cara està minvant molt més del que hauria de fer-ho. Penso que, a la llarga, hi haurà conseqüències en aquest sentit i que pot haver-hi grans canvis en el tipus de relació entre les persones.

Us deixo l'enllaç on hi ha la "promo" del capítol que he comentat a aquesta entrada. En ell, no surten exactament aquestes dos escenes que he descrit però sí que evidencia el poc misteri que té conèixer una persona nova en comparació al que tenia abans. Al cap de 10 minuts pots saber més coses de l'altre del que podries saber en una conversa d'1 hora i això no sempre és bo. A la "promo" parodien aquest fet mostrant que, cada vegada que un dels personatges té una cita, els seus amics busquen la noia per internet i descobreixen aspectes amagats de la seva vida.

http://www.youtube.com/watch?v=cD_Mee3cNk8

Per cert, el capítol té un títol molt suggerent: Misteri vs Història

El poder d'Internet

Donades les opinions del meu company Marc Molas i de la posterior discussió que s'ha creat sobre les sèries a internet, m'ha sorgit la necessitat de fer una publicació tractant aquest tema i exposant el meu punt de vista.

Està clar que el sistema comunicatiu actual està canviant molt. Les noves tecnologies cada cop tenen més pes i, de totes elles, la que s'està convertint en la més important és internet. De fet, crec que ens estem encaminant cap a simplificar tots els mitjans, unificar-los, i els dos que s'ho estan emportant tot són l'ordinador i el mòbil. Ara amb aquests dos dispositius, pots tenir-ho tot: ràdio, televisió, telèfon, diaris,... tot, tot, tot.

Què passarà doncs, amb la resta de TICs? Personalment penso que aniran desapareixent, que només amb l'ordinador i el telèfon en farem prou i substituiran tota la resta.

I tot això per què ho plantejo? Doncs precisament perquè la nostra discussió tenia aquest transfons: les sèries que abans només es miraven per la tele i ara, cada cop més, és miren per internet.

És cert que això suposa, tal com pot semblar en un principi, una pèrdua per aquestes produccions audiovisuals. Però, a la llarga, jo crec que si saps aprofitar bé aquesta eina, et pot sortir molt més a compte. M'explico... potser directament no cobres per distribuir la sèrie per tal que arribi a la gent, no obstant això, si la producció és bona i enganxa, els usuaris s'ho aniran dient. De manera que, possiblement, tindràs molt més seguidors que si la fessin només per la televisió, sobretot tenint en compte que poden mirar-s'ho quan volen i quan poden! Tenint això com a base, més fans vol dir més entrevistes, més productes que pots crear i vendre, més èxit... i tot plegat és igual a... DINERS!! Per tant, la meva reflexió és: realment hi perden tant les productores??

És un tema que dóna molt per pensar i que penso que tots plegats ens hauríem de plantejar, començant pels propis implicats i els governs. Crec que no s'ha d'intentar lluitar contra les noves tecnologies (fent lleis que ho prohibeixin i perseguint-ho), sinó que s'ha d'intentar evolucionar amb elles, adaptar-se i és llavors quan realment en pots treure profit.

Esperem que, poc a poc, sigui així, sinó em quedaré sense les meves estimades sèries!!

Les sèries per Internet

Personalment, m'agrada molt seguir sèries televisives. Fins fa uns anys, si volies veure els episodis havies de mirar-ho a una hora concreta a un canal concret i, si per alguna cosa, a aquell moment no eres a casa, havies de programar el vídeo per tal que gravés el capítol per mirar-lo a un altre moment. Ara això ha canviat molt. De totes les sèries que segueixo, la gran majoria les miro per internet, quan vull i les vegades que vull. Això és un gran avantatge, s'obre un món de possibilitats al teu davant i és molt més fàcil poder veure episodi a episodi al teu ritme. És una pena que vulguin prohibir aquesta pràctica perquè crec que és quelcom bo tant pels espectadors com pels productors de la sèrie (moltes d'elles no haurien tingut tant d'èxit si no hagués estat per l'internet).

La sèrie per excel·lència penjada a internet és Lost i, de fet, és amb la que jo vaig començar a aficionar-m'hi. És una gran, gran sèrie amb un guió i uns personatges molt ben treballats. Podríem fer un blog sencer només parlant sobre Lost o sobre un dels capítols. És boníssim! De fet, quan vaig preparar les 5 imatges de presentació personal, vaig decidir posar-n'hi una perquè realment, forma part de la meva vida i m'hi identifico molt.

Mirar sèries/vídeos per internet t'obre també un món de possibilitats a l'escola. És una font d'informació amplíssima i hi pots trobar recursos molt interessants. Crec que és un dels aspectes de les TICs que més es pot aprofitar en l'educació i que realment estaria molt bé parar-se a buscar vídeos relacionats amb els diversos temes o unitats didàctiques que es tracten.

Deixo un enllaç amb un trosset del primer capítol de Lost, a veure si algú ho veu i s'hi enganxa! Val realment la pena.

http://www.youtube.com/watch?v=aNjDV6yrYC0

Mirades

L'altre dia, vam realitzar un treball de fotografia anomenat "Mirades". Jo vaig escollir fer l'opció 3 que consistia en sortir a fer moltes fotos, triar-ne unes quantes que tinguessin alguna cosa en comú i intercanviar-les amb un company perquè intentés endevinar per què les havies associat. Vaig trobar-ho realment interessant, sobretot en dos moments concrets de l'exercici: quan rebies l'opinió del teu company, la qual cosa em feia molta curiositat i, quan havies de donar tu les raons de la seva tria. En aquest segon cas, em va ser especialment difícil perquè les fotos tenien una relació semàntica (en aquell moment no ho sabia) i, com que el significat canvia tant d'una persona a l'altra, era complicat de concretar. No obstant això, em va dir que ho havia encertat força.

M'agradaria publicar una de les meves fotografies. És una imatge per la qual tinc certa debilitat ja que, a part de que m'agrada la seva estètica, em transmet molts sentiments, probablement perquè es tracta d'una finestra de casa la meva àvia. El meu treball de Mirades se centrava en la il·luminació, les ombres... i en aquest cas es pot veure perfectament la importància, en tots els nivells, de la llum. Crec que el fet que la fotografia sigui fosca de fora i amb tant de color del centre, dóna la sensació que el paisatge de fora està emmarcat. A més, m'agrada el contrast entre el negre i els colors vius que es veuen des de la finestra. Possiblement hi fa molt que sigui un lloc especial per mi, però aquesta imatge m'entendreix molt. La trobo bonica i carregada de significat.

Un curtmetratge

Ahir, dia 10 d'Octubre, a la classe de grup mitjà, vam estar mirant vídeos i analitzant les diverses dimensions de cada un d'ells (instrumental, estètica i semàntica). Això em va recordar a un curtmetratge que vaig veure fa un temps i que em va agradar molt. És el següent:

http://www.youtube.com/watch?v=dUH5RnBESgc

Trobo que és un gran treball que destaca, segons la meva opinió, sobretot per la part estètica i semàntica. Estèticament, crec que és un projecte fantàstic, molt atraient, molt captivador. Pel que fa a la dimensió semàntica penso que té diversos missatge i significats, és d'aquells curtmetratges que es poden entendre de diverses maneres, tot i que el que està clar és que intenta no deixar-te indiferent, remoure't per dintre i crec que ho aconsegueix. A nivell instrumental, es tracta simplement de dibuixos animats molt ben treballats i amb gran importància de la part sonora sobretot amb l'objectiu d'aconseguir el treball de la part semàntica.

Penso que és un curt molt recomanable i realment inquietant. Jo me l'he mirat moltes vegades i sempre m'enganxa, sempre descobreixo detalls amagats... molt interessant de veure i analitzar!

Primera sessió

Avui hem fet la primera classe sobre TICs. Estàvem discutint sobre l'ús de les noves tecnologies a les escoles, parlàvem de la nostra experiència i reflexionàvem sobre com ens hauria agradat utilitzar les TICs en la nostra pròpia formació educativa. En aquest moment, la Fina ha posat exemples sobre com es podria integrar en una assignatura concreta, argumentant que no és necessari fer Informàtica per separat, sinó utilitzar-la com a eina d'aprenentatge. Això m'ha fet replantejar com va ser la meva educació primària i secundària, que va ser pràcticament nul·la en l'ús de les TICs i he pensat que tampoc les havíem necessitat. Nosaltres escrivíem en paper i bolígraf, fèiem els exercicis i examens a mà i l'ordinador l'utilitzàvem en contades vegades. I la veritat és que, com que no sabíem totes les avantatges que tenien, no les trobàvem a faltar.

Crec que sí, que veritablement les TICs són una molt bona eina per utilitzar a l'escola, ara bé, són realment necessàries? O és una necessitat que ens hem creat nosaltres?

La meva humil conclusió ha estat que depèn, que pot ser molt interessant i profitós treballar amb les TICs, però crec que tampoc s'han de perdre totes les eines anteriors, les que s'han utilitzat tota la vida. Tan bonic que era quan escrivíem amb un full ple de ratlles a sota perquè seguíssim una línia més o menys recta mentre redactàvem! Suposava un esforç més gran que escriure a màquina, ara bé, la satisfacció d'acabar-lo, tot i el mal a la mà, era també més gran.